L'abril de 2012 publico un article a la revista "Colors" (Puigcerdà) que recull les meves impressions del viatge i algunes receptes de la cuina vietnamita.
VIETNAM: LA CUINA AL CARRER
Restaurant al carrer (Hanoi 2011) |
Més enllà del interès general que suscita conèixer qualsevol dels valors
tradicionals que conformen el mosaic d’un país no tenia previst interessar-me
tant per la gastronomia vietnamita, tenia altres prioritats, però un cop allí
vaig quedar sorpresa i fascinada al descobrir com la cuina casolana es cuinava al carrer, a primera fila de músics. Qualsevol
persona a Vietnam pot muntar un “xiringuito” al carrer i vendre alguna de les
seves especialitats culinàries sense pagar cap tipus d’impost.
Tot va començar a les 5:30 de la matinada quan arribava a Hanoi
després de 25 hores de viatge. Malgrat el cansament vaig decidir deixar les
maletes a l’habitació del hotel i anar a veure com la ciutat, -submergida en una
boira espessa-, es despertava de la seva letargia nocturna. Vaig acostar-me al
magnífic llac Hoan Kiem situat al bell mig del centre històric
de la ciutat on centenars de vietnamites de totes les edats i condicions
practicaven taichí i altres modalitats
esportives amb una devoció inusual.
Els carrers adjacents, enteranyinats de cables
i cartells lluminosos semblaven un
formiguer embogit: un allau de motocicletes circulaven en totes direccions
tocant el clàxon. Em vaig quedar immòbil en una cantonada contemplant aquell desgavell
i pensant com m’ho faria per entravessar el carrer.
Tenia gana i estava sota els efectes del jet
lack.
El 1er esmorzar a Hanoi (sopa Pho) |
Contrastant les diferents ofertes vaig optar per una parada
que oferia un caldo amb una olor i un aspecte impressionant. Un caldo per esmorzar
era una magnífica idea.
La mestressa em va omplir un vol amb fideus d’arròs,
trossos de carn de porc del caldo tallats molt fins, bolets a làmines i
tres o quatre varietats de vegetals cruixents
(ceba, col xinesa, nap, etc). Un cop ple hi afegia un parell de cullerots de
caldo bullent, et donava un parell de bastonets i et feia seure en un tamboret al costat del
qual hi havia un caixó amb diferents espècies i condiments com el xile, el
pebre negre, la llima i altres productes que no vaig poder identificar.
Aquella tassa de caldo a les nou del mati se’m
va posar al moll del os. La vaig repetir gairebé cada dia a altres llocs amb
diferents ingredients, però mantenint sempre la base de fideus d’arròs i
verdures.
Aquest plat és la sopa Pho un dels més típics de la cuina
vietnamita que es menja arreu del país preferentment a l’hora d’esmorzar.
Els tres dies a Hanoi em van permetre recórrer
diversos mercats locals i observar l’extensa varietat de verdures, herbes i
fruites que es comercialitzaven. Els vietnamites mengen verdures i hortalisses
en tots els àpats, com a plat principal o com acompanyament de carns, peixos i
marisc, crues o saltejades “al dente”, conservant tot el seu sabor i
propietats.
Per postres no mengen mai dolços, sempre una
peça de fruita fresca i saborosa com el maracuyà, la pitahaya o fruita del dragó d’aspecte intimidatori pel seu color
lilós, el lichi o la fruita de jack.
Fruites al mercat de Hoian (fruita de jack) |
Arribat el quart dia de viatge vaig marxar amb
tren cap el nord de Vietnam a la zona muntanyosa de Sapa, una regió remota molt
coneguda per les impressionants valls terrassades pel conreu del arròs.
Vaig apuntar-me a un trekking de quatre dies
que em va permetre conèixer la gastronomia local que elaboren les minories
ètniques que habiten la regió, gent molt
pobre i extraordinàriament afable. Ens allotjàvem a les seves modestes cases i compartíem el plaer de la cuina amb el foc a
terra. Preparàvem sopars deliciosos a
base de verdures i hortalisses
saltejades al wok, rotlles de primavera
fregits en oli de soja i sucats amb una salsa agredolça, estofat de carn o de
peix amb verdures i el vol d’arròs blanc al vapor,-una mica gomós-, present en tots
els àpats a Vietnam en substitució del nostre pa de cada dia.
Pollastre a la brassa a Sapa (Vietnam del Nord |
La visita al laberíntic mercat de Sapa em va sorprendre per la gran
varietat d’herbes silvestres que les camperoles baixaven de les muntanyes, per
la carn de cabra i de gos que esquarteraven sobre els taulells i pel gran
nombre de parades de bolets secs que venien en bosses grans de dos i tres kilograms.
Desprès d’un parèntesi gastronòmic de quatre
dies a l’espectacular Bahia de Halong, a
la costa nord-est del Vietnam, on només vaig poder degustar el menú turístic, vaig
arribar a Hoian, una preciosa ciutat museu a la costa central del país que és
Patrimoni Mundial de la Humanitat.
La guia Lonely Planet recomanava fer una
estada a l’escola de cuina “Red Bridge”
de Hoian. No vaig dubtar ni un moment, volia saber-ne més, volia endinsar-me en
els secrets de la cuina vietnamita i gaudir dels seus aromes i gustos.
Varem iniciar el curs amb una visita matinal al mercat local de Hoian on vam conèixer les espècies de fruitesverdures, hortalisses i herbes més utilitzades en la gastronomia tradicional i també les seves propietatsmedicinals i organolèptiques. Vam descobrir nous peixos i vam examinar amb calma les paradetes d’espècies i condiments.
Al migdia, una barqueta ens va portar a l’escola de cuina, un paratge bellíssim voltat d’horts deliciosament cuidats. Allí vam viure una experiència única i irrepetible cuinant alguns dels plats més típics de la cuina vietnamita i aprofundint en el coneixement del arròs, l’aliment bàsic de la cuina asiàtica que es pot presentar en diferents modalitats, en forma de fideus gruixuts, prims i fins, en format de paper translúcid per embolicar els rotlles vietnamites i en forma líquida, la llet d’arròs que s’aconsegueix deixant estovar els grans en aigua, -com es fa amb els llegum-, durant 12 hores per desprès homogeneïtzar-ho amb una liquadora.
Varem iniciar el curs amb una visita matinal al mercat local de Hoian on vam conèixer les espècies de fruitesverdures, hortalisses i herbes més utilitzades en la gastronomia tradicional i també les seves propietatsmedicinals i organolèptiques. Vam descobrir nous peixos i vam examinar amb calma les paradetes d’espècies i condiments.
Mercat de Hoian |
Al migdia, una barqueta ens va portar a l’escola de cuina, un paratge bellíssim voltat d’horts deliciosament cuidats. Allí vam viure una experiència única i irrepetible cuinant alguns dels plats més típics de la cuina vietnamita i aprofundint en el coneixement del arròs, l’aliment bàsic de la cuina asiàtica que es pot presentar en diferents modalitats, en forma de fideus gruixuts, prims i fins, en format de paper translúcid per embolicar els rotlles vietnamites i en forma líquida, la llet d’arròs que s’aconsegueix deixant estovar els grans en aigua, -com es fa amb els llegum-, durant 12 hores per desprès homogeneïtzar-ho amb una liquadora.
Crpas de llet d'arròs amb cruixent d'alls |
Amb la llet d’arròs es fan un tipus de creps molt fràgils que es couen al vapor sobre una roba de coto tensada d’amunt d’una olla amb aigua bullent. Igual que les creps s’aboca una cullerada sopera de llet d’arròs, s’escampa fent una rotllana sobre la roba tensada, es treu amb molt de compte amb un bastonet, es farceix amb cruixent de carn, peix o marisc trossejat i es serveix amb làmines fines d’all fregit al damunt i un bon plat d’herbes silvestres. Excel·lent.
Durant els dies que vaig estar a Hoian vaig recórrer
tots els restaurants del mercat local, en
un d’ells feien un tipus de creps, els Banh Xeo, espectacularment bons a base
d’una massa feta amb farina d’arròs i farcits amb gambetes, ceba, brots de soja i tofu (llet de soja quallada) i
fregits amb mitja cullerada d’oli de coco. La cuinera, molt sol·licitada, feia
anar 10 fogons alhora amb una destresa increïble i servia les creps amb un platet d’herbes
locals i l sempre present safata d’espècies i salses per amanir el menjar.
Vaig dir adéu a Hoian i adéu a la cuina
vietnamita. Sempre recordaré les intenses emocions que vaig sentir mentre assaboria noves receptes
i observava com es cuinaven nous plats a peu de carrer.
L’univers gastronòmic de Vietnam és
inabastable. La seva cuina està àmpliament considerada com una de les més saludables del món perquè utilitza una pila
d’ingredients frescos que es mengen crus o molt poc fets i perquè fan un ús molt limitat dels greixos.
Els vietnamites són grans consumidors de
fruita i devots de les hortalisses i les verdures fresques. La gran varietat de
plantes aromàtiques i herbes silvestres que recol·lecten es un magnífic
indicador del coneixement i estima que tenen per la natura i de la sensibilitat
que mostren al aromatitzar el seus plats.
La cuina vietnamita només utilitza olis
vegetals, como el de soja o el de coco i sempre en quantitats limitades. A excepció
dels greixos continguts dins de les carns i el marisc, no consumeixen cap tipus
de greix animal com ara la llet de vaca i els seus derivats, tan utilitzats a
la nostra cultura. La complexió prima i esvelta dels vietnamites te
molt a veure amb l’alimentació saludable i amb l’exercici que habitualment
practiquen.
Qui ho deia allò de... “Mens sana in corpore
sano” o “Som el que menjem”.