Què es menjava a la Cerdanya fa 50 anys?.

Aquesta és la crònica dels hàbits alimentaris de la familia de ca l'Andreu de Travesseres i per extensió de la majoria de vilatans de Cerdanya durant la primera i part de la segona meitat del segle XIX.
L'escenari: una casa pairal situada a la baixa Cerdanya en la que hi vivien 12 germans, pare i mare, i sovint si afegien tiets nebots i sobrevinguts.
A ca l'Andreu es vivia be,  mataven cada any un vedell i 6 porcs, el primer per Tots Sants per "treure la fam de casa" i la resta en dos periodes diferents al llarg de l'hivern. Del porc s'aprofitava tot, la bufeta l'omplien de greix dolç, el pel el venien al Segal de Martinet per a fer respalls i el pixulí del porc per engreixar les sabates.
Alguns aliments com els ous, les llangonises i els pollastres s'utilitzaven com a moneda de canvi i es bescanviaven  per sucre, oli, arròs o café.

La Maria Gasch

El foc a terra

A taula no hi va faltar mai el menjar, però a excepció de quatre dies comptats al llarg de l'any és menjava gairebé sempre el mateix.
Per esmorçar un tupí de sopes de pa amb un gra d'all i un rajolí d'oli o be un got de llet amb pa sucat. A l'estiu, quan es plegava l´herba o es collien trumfes (patates) es feia un segon esmorçar al mateix camp que podia ser una truita de trumfes i ceba, i, si hi havia sort, alguna llangonisa o un tros de pernil. El dia que es concluia la feina, la mare feia  trumfes amb pela, passades per la padella amb suc de rosta i alguns trossets de la melosa costella de porc confitada.
Per dinar el cuinat era el plat únic que es repetia a diari a excepció d'alguna festivitat. De bon matí una gran olla penjada dels cremalls sobre el foc de la ximeneia feia xup xup. A dins si posava cansalada o sagí (greix dolç salat), una anella de butifarra negre i blanca  i altres productes del porc més escadusers com l'orella o el peu. També trumfes, cols, cigrons, mongetes rànegues de color vermell i de tant en tant la pilota típica del caldo de Nadal. El trosset de cansalada que li tocava a cadasqú es fregava amb el pa
Per sopar es menjava el cuinat que havia sobrat del migdia o sinò es feia trinxat amb col, trumfes i el suc d'una rosta o be mongetes seques, blanques o rònegues.
Els dies senyalats com el Nadal, la Pasqua,  o el cap d'Any, es feia un bon àpat a base d'arròs o fideus a la cassola i un pollastre rostit. Per la festa Major es comprava un xai.
A l'estiu no hi faltava mai l'amanida de l'hort, amb tomàquets, ensiam i ceba a dojo.
Els postres, pomes, pomes i més pomes, frescas o amb compota.

 

 

Street Food

M'ha sorprés positivament un article  a La Vanguardia del dilluns 29 de juny de 2015 que es titula "El menjar de carrer triomfa" i afegeix com a subtítol "L'oferta i el públic de les reunions de Street Food creixen d'una manera exponencial.
Doncs si, com diu Mayte Rius, l'autora de l'article, menjar al carrer està de moda. Cada vegada més el street food i el food trucks, que són els camions restaurant, -alguns d'ells molt sofisticats-, estàn més i més presents a les fires, concerts i esdeveniments de tota mena, Es parla de "gastroesdeveniments" i el seu èxit es deu en part al preu més assequible, al tracte directe, a la sociabilitat, a la interacció, a l'ús de l'espai públic, al cosmopolitisme, al fet d'estar lluny de les normatives de entaular-se, i un llarg etc.
Aquest negoci està en alça. No només és vénen frankfurts i entrepans, ara l'street food ofereix també cuina d'autor i de qualitat a preus raonables, cuina també d'arreu del món. Ara vindrà la fosca regulació d'aquesta activitat i ja veurem que en quedarà de tot plegat.

Recordo amb nostalgia els àpats al carrer que vaig degustar al Vietnam. Cap regulació. Sempre vaig menjar al carrer i quin menjar més sa i ben elaborat, cada dia per esmorçar un caldo amb fideus d'arròs, verdures bolets, trossos de pollastre o porc, etc, etc. Boníssim. Vaig publicar un article en una revista que és deia "La cuina al Carrer", sobre la meva experiència gastronòmica a Vietnam. Si us interesa, es la meva primera entrada en aquest blog el desembre de 2012.